Mama tinc por…i jo també fill!!

El drac de sant Jordi m’ha inspirat aquesta entrada. Tenim por al drac de Sant Jordi? Al principi ens fa por i no volem que sigui tan cruel menjant-se els animals i a la princesa, però després arriba el Cavaller, ho soluciona tot i la nostra por desapareix. Seguidament, a mesura que ens expliquen moltes vegades la llegenda, com que ja sabem el final, normalment el nostre cos no es posa en alerta.

Els infants són emocionalment actius, són contenidors d’emocions i poden canviar d’una a l’altre molt ràpidament. La por és una que conviu en ells molt intensament i que els fa aturar en molts moments. A vegades ens costa valorar les pors dels infants, ja que ens sembla que es preocupen per tonteries, hem de pensar que nosaltres ja les tenim racionalitzades i les coneixem, però ells encara no. Els infants són molt imaginatius i qualsevol cosa els pot suposar una angoixa: que la mare desapareixi, anar sols a l’habitació,….hem d’intentar ser el seu cavaller/a a cada por, acompanyar-la i entendre-la i així els serà més fàcil conduir aquest mal moment.

Si ens parem a pensar els adults també en tenim moltes de pors relacionades amb els nostres fills, la maternitat ens ha despertat moltes emocions i la por n’és una d’elles.

Tenim por a que caiguin, a que es facin mal, a que pateixin, a deixar-los amb algú, … per aquest motiu molts de els nostres actes vers els fills/es a vegades es mouen per la por. Sovint  tenim tendència a transmetre-la: no t’enfilis que cauràs, et faràs mal, et tallaràs,…  Així moltes vegades no els deixem ser ells mateixos, ja que no els donem la llibertat per ser-ho i impedim alguns dels seus passos. Està bé valorar que la majoria de vegades, tot el que ens hem angoixat, no ha succeït i els nostres fills/es solen estar sans i estalvis.

Sovint parlar amb els nostres fills/es de les nostres pors faran que entenguin molts dels nostres actes. També acompanyar-los i mostrar-los els passos ferms i el millor camí a seguir ens farà veure com superen les seves pors i donar-los-hi seguretat en el que fan. Canviar la nostra forma d’observar i de parlar com: si poses el peu aquí et podràs enfilar millor, que et sembla si em col·loco a sota per si necessites ajuda, millor si agafes el gabinet així per tallar… A més quan nosaltres tenim el control de la situació, ens adonem que tampoc passa res, ens relaxem i gaudim millor del moment.

També està bé poder compartir pors amb altres famílies, ens farà sentir més alleugerits, normalment els pares solem coincidir amb angoixes semblants ves els nostres fill/es.

Gràcies per llegir-me.

Mamá tengo miedo… ¡y yo también hijo!

El dragón de San Jordi me ha inspirado esta entrada. Tenemos miedo al dragón de Sant Jordi? Al principio nos da miedo y no queremos que sea tan cruel comiéndose los animales y la princesa, pero luego llega el Caballero, lo soluciona todo y nuestro miedo desaparece. Seguidamente, a medida que nos explican muchas veces la leyenda, como ya sabemos el final, normalmente nuestro cuerpo no se pone en alerta.

Los niños son emocionalmente activos, son contenedores de emociones y pueden cambiar de una a la otra muy rápidamente. El miedo es una que convive en ellos muy intensamente y que los hace parar en muchos momentos. A veces nos cuesta valorar los miedos de los niñ@s, ya que nos parece que se preocupan por tonterías, debemos pensar que nosotros ya las tenemos racionalizadas y las conocemos, pero ellos aún no. Los niñ@s son muy imaginativos y cualquier cosa les puede suponer una angustia: que la madre desaparezca, ir solos en la habitación,…. tenemos que intentar ser su caballer@ en cada miedo, acompañarlo y entenderlo y así les será más fácil conducir este mal momento.

Si nos paramos a pensar los adultos también tenemos muchos miedos relacionados con nuestros hij@s, la maternidad nos ha despertado muchas emociones y el miedo es una de ellas.

Tenemos miedo a que caigan, a que se hagan daño, a que sufran, a dejarlos con alguien, … de ahí que muchos de nuestros actos hacia los hij@s a veces se mueven por el miedo. A menudo tenemos tendencia a transmitirla: no te subas que caerás, te harás daño, te cortarás,… Así muchas veces no les dejamos ser ellos mism@s, ya que no les damos la libertad para serlo y impedimos algunos de los sus pasos. Está bien valorar que la mayoría de veces, todo lo que nos hemos angustiado, no ha sucedido y nuestros hij@s suelen estar a salvo.

A menudo hablar con nuestros hij@s de nuestros miedos harán que entiendan muchos de nuestros actos. También acompañarlos y mostrarles los pasos firmes y el mejor camino a seguir nos hará ver como superan sus miedos y darles a ellos seguridad en lo que hacen. Cambiar nuestra forma de observar y de hablar como: si pones el pie aquí te podrás trepar mejor, que te parece si me coloco debajo por si necesitas ayuda, mejor si coges el gabinete así para cortar… Además cuando nosotros tenemos el control de la situación, nos damos cuenta de que tampoco pasa nada, nos relajamos y disfrutamos mejor del momento.

También está bien poder compartir miedos con otras familias, nos hará sentir más aliviados, normalmente los padres solemos coincidir con angustias parecidas hacia nuestros hij@s.

Gracias por leerme.